Metal 1 és un món antic i dolorós que ha arribat on és per la disminució extrema de la consciència. És la conseqüència natural de la manca de propòsit i de la priorització del material: societats que deixen de respectar la vida, persones que es tanquen en fantasies de possessió i es perden en mons virtuals sense cap altre sentit que la hipnosi que ofereixen les xarxes socials
Metal 1 mostra el que passa quan la comoditat substitueix el sentit, quan la distracció guanya terreny a la presència. Molts mons han fregat aquest punt… i alguns, com passa a la Terra, reconeixen ecos d'aquest estat a certes parts de la seva societat. No és una acusació, sinó un recordatori de com n'és de fàcil caure quan la consciència baixa, i del necessari que és tornar a escollir.
Perquè només cal un sol gest de presència per tornar a encendre la vida.
Aquest planeta, antigament habitable, s'ha acabat convertint en un món metàl·lic, fred i artificial. La vida biològica està pràcticament extingida, i els seus habitants existeixen en una letargia tecnològica mantinguda per les màquines que ells mateixos van crear. La consciència persisteix però reduïda al mínim: una percepció visual i auditiva perfecta, però sense tacte, sense olors, sense emocions, sense vincle. La memòria és immensa i la velocitat mental de vertigen, però la sensibilitat està anul·lada. Tot és processament; res no és experiència.
És una existència dolorosa perquè la consciència, per limitada que sigui, sempre anhela créixer. Quan no es pot expandir, es transforma en solitud, en un buit que es repeteix infinitament. Això és Metal 1: una consciència atrapada en un entorn que ella mateixa va degradar.
I no obstant, hi ha un bri de vida que resisteix. On hi ha vida, encara que mínima, hi ha possibilitat de tornada. Per això, moltes essències de Metal 1 poden tornar a la Terra: en augmentar el seu nivell, fugint de la letargia i amb molt d'esforç. Són persones humils, silencioses, profundament agraïdes, però sovint marcades per la por, la desconfiança o la sensació de no ser suficients. Porten dins un record antic: saben què vol dir haver-ho perdut tot.
En el fons, Metal 1 no és un final: és un punt de partida per a qui, fins i tot a la foscor, manté un desig de viure.
